La veu. Tenir veu. Sense veu. La veu silenciada. La veu feta feta crit….

Com parlar sobre el propi fet de parlar, de dir, d’entendre’s, de fer-se entendre, de sentir-se i ser sentit?

La veu entesa només com a efecte sonor, o també com a contingut comunicatiu? I com parlar d’ella en un llenguatge que no li és propi?. El repte es presenta complexe.

És com voler parlar d’una carretera sense nomenar-la, parlant només de les voreres, dels vorals, dels plataners plantats a les voravies, dels pobles al seu voltant, dels ramals, del paisatge, dels rius que li fan costat,….. però potser això la defineix millor que la tirallonga d’asfalt amb planter de senyals de transit. O potser és només marejar la perdiu, vosaltres, els espectadors teniu l’última paraula. Jo, confesso, és el camí que he triat. Parlar en i de diferents escenaris on ella hi té, o hi pot tenir, rellevància, esperant que sigueu vosaltres qui la desperteu dins vostre.

Per fer-ho he triat un tema marc: «el mite de Medusa».

Descarregar PDF